Llençar la tovallola

Sovint podem tenir la temptació de llençar la tovallola. Les persones som febles, en general. Només que en determinats moments aconseguim posar cert ordre a la vida, cosa que ens fa tirar endavant i a vegades fer-ho amb veritable energia. Però la major part del temps lluitem contra les nostres febleses, contra allò que ens destrueix i que vol destruir el nostre guió tan ben travat. N’hi ha que no poden suportar aquesta seva part feble, creient-se que cal autoexigir-se alguna mena de comportament diví, creient que el seu èxit mereix una autoexigència extrema, tan extrema que no els permet ser feliços ja que caldria recórrer a vies emocionals transitades per persones humanes. El cert és que de Déus terrenals no n’hi ha, i molt menys si ens dediquem a fer infeliços als altres. Però el que sí que existeix és l’equilibri emocional i la felicitat reposada. I sobretot existeixen bones persones, persones que intenten fer millor la vida dels demés, per molt humanament que acabin actuant en els moments de feblesa.

La llei del més fort

La vida és una selva i qui més temps hi sobreviu és aquell que amb més ferocitat lluita per la seva permanència en aquest món. Sobreviu qui té més raó? No. Sobreviu qui dóna més amor? No. Sobreviu qui cau millor? No. Només sobreviu el que esgarrapa i mossega més fort, aquell qui amb més força s’aferra a la vida, aquell que tant la desitja que per seguir viu mataria.

Judicis morals a banda sobre els valors ètics amb els que ha de transcórrer l’existència de l’individu –o per extensió, de la col·lectivitat- aquesta reflexió és un fet contrastable, i com a tal cal tenir-ho sempre ben present.

Aquest món és una selva i nostra és la decisió: volem ser llebre o lleó?

És el contingut i no el continent

Què importen els noms? De fet, ningú juga net. A títol personal tothom té punts febles. I ara com ara, si Catalunya vol guanyar la batalla per la independència no en necessita, de punts febles. La col·lectivitat, la força de la multitud, la unió en la diversitat, el punt aglutinador de tots. Això és el que cal si es vol triomfar davant la opinió internacional, la espanyola inclosa.

Aquesta lluita caïnita de criticar-se uns als altres, de fer-se evidents les vergonyes uns a altres, aquest comportament immadur de tots aquells partits que tenen un mateix objectiu però que difereixen en el com (i amb el qui) aconseguir-ho, no és pas bona. Inclús diria més: és perjudicial, fins i tot per la nostra salut mental.

Aviam, estem d’acord en alguna cosa? Sí, i tant. Tots busquem que Catalunya sigui un estat, una república independent i sobirana. Perfecte. I tenim algun pla per aconseguir-ho? Algun full de ruta que ens acosti al desitjat objectiu? Sí, i tant. Però cada partit i cada moviment associatiu en té el seu propi. Perfecte. Doncs treballem cadascú en la direcció que considerem més oportuna sense molestar-nos uns als altres. Tan difícil és aquesta reflexió?? I després la gent ja “comprarà” allò que més li interessi. O fins i tot, els catalans podem comprar més d’un producte alhora. O bé un dia un, un dia l’altre. Què importa això? Si tots acaben remant en la mateixa direcció, no? Uns porten un vaixell d’un tipus, els altres d’un altre. I què?

Cal morir per poder tornar a néixer

La transició de l’autonomia a la independència no serà un procés gradual, com intenta fer veure CiU. Catalunya no esdevindrà un dia independent com a conseqüència d’haver anat guanyant més i més sobirania dins de l’Estat espanyol, fins arribar a tal punt on ja no hi hagi més sobirania per transferir. Addicionalment, aquest camí justament està començant a transcórrer a la inversa; Catalunya comença ara a perdre més i més autonomia i a estar cada cop més controlada i dirigida des de les institucions espanyoles centralitzades. Això és un fet.

Tanmateix, hi ha gent propera a CiU que encara creu que, atès que Catalunya ha estat tradicionalment un gran motor econòmic que estirava de la resta d’Espanya, en un moment o altre el govern espanyol ens llençarà un flotador salvavides a temps per tal que comencem amb la tasca de la recuperació econòmica. Però això no passarà. Espanya ha après bé la lliçó de que no pot jugar-se tota la seva sort a la carta catalana, doncs se’ns concedeix així massa poder de negociació.

Durant la transició a la democràcia dels anys 70, Catalunya era clarament la locomotora d’Espanya, i d’aquí que aquesta es deixés esbocinar en 17 taifes, quan el seu model de referència tradicional havia estat el centralisme francès, amb un gran Madrid, centre de tot, a l’estil de París. Però res a veure té aquella Espanya amb l’estat espanyol de començaments del s.XXI, ja que el dinamisme econòmic està molt més repartit arreu del territori i, per diverses raons, Catalunya ha perdut molta pistonada com a motor de referència espanyol. Així doncs, en un escenari en que Espanya vol centralitzar més poder que mai (voluntat política i ciutadana) i en que Catalunya no té cap “paella pel mànec” per tal de pressionar el govern espanyol, podriem dir que, ara com ara, els catalans tenim molt mala peça al teler.

D’aquesta manera, en l’esmentat context, el discurs de CiU d’aconseguir un pacte fiscal que ens permeti recaptar directament i alhora reduir el dèficit fiscal a la meitat, flaqueja per totes bandes en no tenir Catalunya cap manera de pressionar per tal d’aconseguir-lo. Addicionalment, en un escenari de recentralització de competències i d’una clara limitació de l’autonomia de les institucions catalanes, la proposta de la “independència econòmica” es torna del tot insuficient.

Tot s’ensorra al nostre voltant, i aquells polítics que s’inclouen dins del catalanisme tot just comencen a adonar-se de la magnitud dels esdeveniments, presents i futurs. Quin discurs li queda al catalanisme a partir d’ara? El PSC, encara mig estabornit, parla d’un federalisme delirant que no es creuen ni ells mateixos. CiU va perdent fidels provant de fer creure que això del pacte fiscal no és un nadó mort abans de néixer. L'estratègia independentista d'ERC no genera confiança ja que se la percep com un partit inconsistent i que es mou només per apropar-se al sol que més escalfa.

Així doncs, què ens espera a partir d’ara? Què serà de nosaltres? Què està passant? Doncs molt em temo que som espectadors de primera fila veient com la Catalunya que coneixem s’està morint. La Catalunya que, en part gràcies a l’il·lusionista Jordi Pujol, s’ha cregut una mena de minirepública dins l’estat espanyol, aquell pais que creiem que podria avançar, poc a poc, cap a més i més, en definitiva, aquesta realitat virtual on érem inmersos s’està desfent.

I aquí la meva postura davant d’aquest fet; no resistir-me. No posaré resistència a la mort de la Catalunya en que he nascut i he crescut. No ho faré per dos motius; primerament,resistir-me no serviria de res i , a més a més, em desgastaria personalment. D’altra banda, un cop morta "aquesta" societat, serà el moment en que la nació catalana tindrà la millor oportunitat per tal de reformular-se des de la base. Un nou començament on Catalunya pugui dir sense embuts què vol ser i com vol estar al món.

Considero, doncs, que per a poder assolir la independència, l’actual autonomia catalana ha d'acabar morint. Ha de desaparèixer la comunitat autònoma de Catalunya, totes les seves institucions i els partits polítics. Tot. Ha d’esclatar tot. I un cop ja no hi hagi restes del que ha constituït la Catalunya espanyola democràtica, només aleshores, es podrà començar a construir la República Catalana.

Com una au fènix que reneix d’unes cendres inerts. I no hi ha dubte que reneixerem. Som una nació, no ho oblideu mai.

La República Catalana ens fa ser millors persones

Catalunya. La República Catalana.

El món canvia. Catalunya canvia. Por. Tinc por. Quin futur ens espera? Més pobresa? Crisi. Incomprensió. Solitud. Què hi puc fer jo? Fem pinya, diuen. Tinc un somni. Fem país, diuen. Un país nou. Millors persones. Un país que ens faci ser millors persones.

La República Catalana ja és aquí i busca una ànima. Qui la hi donarà?

Jo hi crec. Jo m’hi apunto. Nosaltres som l’ànima de la República Catalana. La República Catalana té ànima. La nostra, la teva.

La que li vulguem donar.

L'Estat ens guanyarem

Emprenyats i atabalats encetem la reflexió

Eren temps de transició, d’un camí cap a pitjor

No sabíem ja qui érem, ombra d’un passat gloriós

Així i tot al cor hi bullia la intenció de canviar el món

Hem estat molt ingenus, creient en la bona voluntat de qui no ens vol

I ara seguim amb un desig il·lús pensant que no és molt tard per canviar de rumb

I tant que no!! Ara hem dit prou i caminem plegats cap a la llibertat.

Perquè som un poble unit, que en les dificultats fa pinya

i de la democràcia en fem una festa popular

Això ja està encetat, no cal donar-hi més voltes

Però no defallim, som tan a prop, ho tenim aquí

Cridem ben fort;

Fem força, més i més i més força

Hem de ser valents, som-hi tots, junts podrem

No ens podran aturar, ni esclafar, ja mai més

Perquè som catalans i l’Estat ens guanyarem

Valentia

Podran dir-nos que ens equivoquem. Podran demanar-nos que ens aturem. Però el cert és que nosaltres tenim clar el nostre objectiu i el gran sacrifici que cal dur a terme per acomplir-lo. Valentia, coratge i cor fort.

Endavant les atxes, catalans!

#somExèrcit