La independència de Catalunya

Cal morir per poder tornar a néixer

2012-01-11T15:26:00.000-08:00

La transició de l’autonomia a la independència no serà un procés gradual, com intenta fer veure CiU. Catalunya no esdevindrà un dia independent com a conseqüència d’haver anat guanyant més i més sobirania dins de l’Estat espanyol, fins arribar a tal punt on ja no hi hagi més sobirania per transferir. Addicionalment, aquest camí justament està començant a transcórrer a la inversa; Catalunya comença ara a perdre més i més autonomia i a estar cada cop més controlada i dirigida des de les institucions espanyoles centralitzades. Això és un fet.

Tanmateix, hi ha gent propera a CiU que encara creu que, atès que Catalunya ha estat tradicionalment un gran motor econòmic que estirava de la resta d’Espanya, en un moment o altre el govern espanyol ens llençarà un flotador salvavides a temps per tal que comencem amb la tasca de la recuperació econòmica. Però això no passarà. Espanya ha après bé la lliçó de que no pot jugar-se tota la seva sort a la carta catalana, doncs se’ns concedeix així massa poder de negociació.

Durant la transició a la democràcia dels anys 70, Catalunya era clarament la locomotora d’Espanya, i d’aquí que aquesta es deixés esbocinar en 17 taifes, quan el seu model de referència tradicional havia estat el centralisme francès, amb un gran Madrid, centre de tot, a l’estil de París. Però res a veure té aquella Espanya amb l’estat espanyol de començaments del s.XXI, ja que el dinamisme econòmic està molt més repartit arreu del territori i, per diverses raons, Catalunya ha perdut molta pistonada com a motor de referència espanyol. Així doncs, en un escenari en que Espanya vol centralitzar més poder que mai (voluntat política i ciutadana) i en que Catalunya no té cap “paella pel mànec” per tal de pressionar el govern espanyol, podriem dir que, ara com ara, els catalans tenim molt mala peça al teler.

D’aquesta manera, en l’esmentat context, el discurs de CiU d’aconseguir un pacte fiscal que ens permeti recaptar directament i alhora reduir el dèficit fiscal a la meitat, flaqueja per totes bandes en no tenir Catalunya cap manera de pressionar per tal d’aconseguir-lo. Addicionalment, en un escenari de recentralització de competències i d’una clara limitació de l’autonomia de les institucions catalanes, la proposta de la “independència econòmica” es torna del tot insuficient.

Tot s’ensorra al nostre voltant, i aquells polítics que s’inclouen dins del catalanisme tot just comencen a adonar-se de la magnitud dels esdeveniments, presents i futurs. Quin discurs li queda al catalanisme a partir d’ara? El PSC, encara mig estabornit, parla d’un federalisme delirant que no es creuen ni ells mateixos. CiU va perdent fidels provant de fer creure que això del pacte fiscal no és un nadó mort abans de néixer. L'estratègia independentista d'ERC no genera confiança ja que se la percep com un partit inconsistent i que es mou només per apropar-se al sol que més escalfa.

Així doncs, què ens espera a partir d’ara? Què serà de nosaltres? Què està passant? Doncs molt em temo que som espectadors de primera fila veient com la Catalunya que coneixem s’està morint. La Catalunya que, en part gràcies a l’il·lusionista Jordi Pujol, s’ha cregut una mena de minirepública dins l’estat espanyol, aquell pais que creiem que podria avançar, poc a poc, cap a més i més, en definitiva, aquesta realitat virtual on érem inmersos s’està desfent.

I aquí la meva postura davant d’aquest fet; no resistir-me. No posaré resistència a la mort de la Catalunya en que he nascut i he crescut. No ho faré per dos motius; primerament,resistir-me no serviria de res i , a més a més, em desgastaria personalment. D’altra banda, un cop morta "aquesta" societat, serà el moment en que la nació catalana tindrà la millor oportunitat per tal de reformular-se des de la base. Un nou començament on Catalunya pugui dir sense embuts què vol ser i com vol estar al món.

Considero, doncs, que per a poder assolir la independència, l’actual autonomia catalana ha d'acabar morint. Ha de desaparèixer la comunitat autònoma de Catalunya, totes les seves institucions i els partits polítics. Tot. Ha d’esclatar tot. I un cop ja no hi hagi restes del que ha constituït la Catalunya espanyola democràtica, només aleshores, es podrà començar a construir la República Catalana.

Com una au fènix que reneix d’unes cendres inerts. I no hi ha dubte que reneixerem. Som una nació, no ho oblideu mai.

La República Catalana ens fa ser millors persones

2012-01-10T13:52:00.000-08:00

Catalunya. La República Catalana.

El món canvia. Catalunya canvia. Por. Tinc por. Quin futur ens espera? Més pobresa? Crisi. Incomprensió. Solitud. Què hi puc fer jo? Fem pinya, diuen. Tinc un somni. Fem país, diuen. Un país nou. Millors persones. Un país que ens faci ser millors persones.

La República Catalana ja és aquí i busca una ànima. Qui la hi donarà?

Jo hi crec. Jo m’hi apunto. Nosaltres som l’ànima de la República Catalana. La República Catalana té ànima. La nostra, la teva.

La que li vulguem donar.

L'Estat ens guanyarem

2011-12-30T14:14:00.000-08:00

Emprenyats i atabalats encetem la reflexió

Eren temps de transició, d’un camí cap a pitjor

No sabíem ja qui érem, ombra d’un passat gloriós

Així i tot al cor hi bullia la intenció de canviar el món

Hem estat molt ingenus, creient en la bona voluntat de qui no ens vol

I ara seguim amb un desig il·lús pensant que no és molt tard per canviar de rumb

I tant que no!! Ara hem dit prou i caminem plegats cap a la llibertat.

Perquè som un poble unit, que en les dificultats fa pinya

i de la democràcia en fem una festa popular

Això ja està encetat, no cal donar-hi més voltes

Però no defallim, som tan a prop, ho tenim aquí

Cridem ben fort;

Fem força, més i més i més força

Hem de ser valents, som-hi tots, junts podrem

No ens podran aturar, ni esclafar, ja mai més

Perquè som catalans i l’Estat ens guanyarem

Valentia

2011-12-07T14:47:00.000-08:00

Podran dir-nos que ens equivoquem. Podran demanar-nos que ens aturem. Però el cert és que nosaltres tenim clar el nostre objectiu i el gran sacrifici que cal dur a terme per acomplir-lo. Valentia, coratge i cor fort.

Endavant les atxes, catalans!

#somExèrcit

Deixem de ser tan perfectets

2011-12-07T13:55:00.000-08:00

La vida és cruel, dura, hipòcrita i tremendament inconsistent. És per això, per la por a perdre’ns en un desolador desordre caòtic que les persones provem de donar una certa organització a la nostra realitat i li busquem un sentit a tot plegat. Però el cert és que en el fons, en el fons, res té sentit.

Posats en el punt en què el seny ja no ens serveix, als catalans se’ns presenta aquella contrapart esbojarrada que fa d’antagonista del primer: la rauxa.

Què és la rauxa, doncs? El contrari del seny. Si el seny no funciona, engeguem doncs la rauxa. Guerra? Violència? Males arts? És això contrari a allò assenyat? Doncs endavant les atxes!

Solidaritat per la Independència ho té clar. I jo també.

#somExèrcit

La confiança ens farà lliures

2011-12-01T10:56:00.000-08:00

Senyors, senyores, avui he après una lliçó. Confesso que no m’agrada parlar aquí de la meva vida personal, si és per fer comentaris sobre la política. En realitat el que m’agrada és compartir allò que és meu, allò privat, allò intern amb la gent més pròxima, amb la gent en qui més confio. Per què? Doncs per això, perquè hi confio. Perquè sé que no faran servir el que els explicaré per fer-me mal. Sé que és poc probable que passi allò de “qualsevol cosa que digui, podrà ser usat en la seva contra”. Però avui canviaré el xip.

Us vull parlar de la confiança. L’anècdota que ara us explicaré té a veure en com la desconfiança amb algú pot ser el detonant que acabi provocant allò que tan tems i del que desconfies.

Era dijous i aquell a qui amb admiració jo tan havia vist i sentit, però amb qui mai havia parlat, em va demanar poder-nos veure. El cert era que em moria de ganes de parlar-hi, però em costava creure que alguna cosa tan bona em pogués estar ocorrent a mi. Vaig dir-li que sí i ell em va fer un elogi. “Un elogi a mi algú com ell? És això possible?” Doncs sí. Era possible, però jo no m’ho podia creure. “Això no pot venir sol. Això ha de portar alguna doble intenció. Quin secret interès pervers pot amagar tanta fortuna?”.

Era dilluns i ens vam trobar. Ell em va dir que per què tanta intriga, perquè tan “per què jo?”. “No veig altre motiu perquè algú com tu vulgui apropar-se’m, si no és per aprofitar-se de mi” vaig contestar. “Tan baix concepte en tens de tu? Veig la teva vàlua i podem col·laborar” va respondre. Semblava sincer. Se’l veia sincer. Vaig dir-me “És sincer”. Però la meva inseguretat romania intacta. I la inseguretat en un mateix et fa veure vulnerable. I la desconfiança en l’altre arriba després.

Van caldre poques paraules, pocs detalls gairebé inperceptibles per a que aquell qui semblava sincer, fos de cop el pitjor dels monstres. I el doble joc que jo tan temia patir, es va fer de cop la meva estratègia. I és així com vaig acabar provocant quelcom que no volia, quelcom que no desitjava, però que creia que l’altre sí, per demostrar-me que tot tot tot havia estat un enorme engany. Però l’estafador vaig ser jo. Jo sóc qui li va fer mal. I ara me’n penedeixo. I ara és ell qui desconfia de mi. I amb raó.

L’independentisme català té un gran enemic: Els propis catalans. Per què tanta divisió entre independentistes? Ja no parlo de divisió entre partits. Parlo de divisió entre persones! La desconfiança genera desconfiança. Així com la confiança genera confiança. No avancem esdeveniments. Obrim-nos i que flueixi el que hagi de fluir. I si alguna cosa bona ens espera, no la matem abans de poder néixer. I si alguna cosa dolenta ens vindrà, amb el cap ben alt tornarem a començar.

Potser algun dia la independència de Catalunya ens donarà la llibertat política. Però de què servirà això si la desconfiança entre nosaltres ens segueix tenint presos de les pròpies inseguretats? La veritable llibertat, amics, és la llibertat d’esperit.

(Dedicat al maníac del “got sempre damunt del tovalló”. Gràcies per haver-te pogut conèixer!)

Mossos d’Esquadra: Divisió Exèrcit de Catalunya

2011-11-29T10:15:00.000-08:00

Posem pel cas que un bon dia es produeix una irrupció, armada o no, que amenaça la continuïtat de les institucions catalanes, les quals han estat democràticament elegides pel poble de Catalunya, únic dipositari de la seva sobirania.

Posem pel cas que un bon dia, uns anys abans del supòsit que acabo de relatar, un president de la Generalitat juntament amb el seu patriòtic conseller d’interior, decideixen crear, per si es donés el cas, una divisió especial dins el cos dels Mossos d’Esquadra. Aquesta divisió tindria una única funció: La protecció de la integritat i la continuïtat de les institucions catalanes enfront amenaces externes que les vulguin destruir.

“Aquest divisió que avui mateix inauguro –digué el president de la Generalitat- han de ser les ungles i les dents de Catalunya. Vosaltres sou els garants del manteniment de la nostra centenaria existència nacional i esteu legitimats a fer ús de la força, donat el cas. Vosaltres sou, honorables patriotes, l’exèrcit de Catalunya”

Per motius òbvis, l’esmentat cos armat seria un secret per a la opinió pública.

Realitat o ficció? Qui sap, qui sap, podria ser que...

El valor de la veritat

2011-11-28T13:36:00.000-08:00

De què serveix dir la veritat, si a qui t’escolta no li importa? Potser no gaire. Segurament molt poc. Però si qui t’escolta és algú a qui el que tu diguis sí que importa, la veritat ho és tot.

L’ésser humà és complex, sovint contradictori i la majoria de vegades adapta el que concep com a real el que li és més beneficiós. Però és això bo? És aquest un comportament exemplar? És això quelcom del que sentir-se orgullós? Depèn.

El que sí és innegable, és l’existència de la sensació de traïció. És que algú s’ha preguntat per què hi ha distanciament entre el ciutadà i la política? Única i exclusivament per la traïció. Si escoltem, per exemple, algun ex votant socialista –un de tants com s’han quedat a casa en aquestes passades eleccions generals- ens dirà que ja no “creu” en la política. Aquest sentiment de descrèdit és conseqüència de la traïció. “Jo creia que eres d’una forma determinada, però els teus actes em demostren el contrari, i el pitjor és que ni tan sols admets la teva contradicció”. Aleshores, és el partit socialista (PSOE o PSC) més traïdor en aquest sentit que d’altres partits? Bé, només cal mirar qui ha guanyat i qui ha perdut vots a les passades comtesses electorals per trobar la resposta.

Així doncs, el Partit Popular serà tan dolent, tan pervers, i tan ple de males intencions com volgueu atribuir-li, però una cosa no se li pot negar. Va de cara. Vet aquí allò tan simple, però alhora tan difícil de fer, que és dir el que un pensa. Tothom sap el que opina el PP sobre tots els temes. Hi haurà gent a qui agradarà, i òbviament, n’hi haurà a qui no. Però va de cara.

El PSOE ha fracassat. S’ha enfonsat. S’ha estabornit en la misèria. I si no fa una bona catarsi, un exorcisme o el que sigui que el faci ser sincer amb si mateix, sobre què vol ser quan sigui gran, seguirà instal·lat en la mediocritat i la misèria d’esperit en què es troba ara mateix.

La política no és quelcom tan allunyat de la nostra vida quotidiana com podem pensar. Funciona com els éssers humans. Tan simple i alhora tan complex com això.

La nació cansada

2011-11-25T14:10:00.000-08:00

Pot un sentiment nacional sobreviure en forma de queixa constant?

És trist, però sento perillar la meva identificació nacional. Si ser català, en el futur, és sinònim de frustració crònica per voler i no poder, de “ni viure ni deixar viure”, de rondinaire insatisfet i covard, amb tot el mal del meu cor, m’avergonyiré de ser català.

Calen propostes en positiu. Podem ser una gran potència! Podem ser el millor pais del món!

Catalunya, treu les dents! Fés-te valdre, maleïda!

#somExèrcit

Elogi de la mediocritat

2011-11-22T02:36:00.000-08:00

Es diu de qui és mediocre, que no aspira a ser res gaire millor del que ja és. I jo em pregunto: És això dolent?

Sovint es considera que si no s’avança, si no es millora, si no es creix, un va cap enrere i no té més destí que l’extinció futura. Però i si això no fos cert? I si resulta que, en determinats casos, el voler millorar, el provar de canviar a un estadi excessivament superior resultés no ser més que un elevat risc suïcida que el més probable que pot portar és a l’estavellada?

CiU no creu en la independència. Cap novetat; mai s’ha declarat com un partit independentista. Com a molt, alguns dels seus dirigents han descrit que la “plena sobirania” és quelcom semblant a una utopia, un punt referencial cap on s’han de dirigir els esforços. El que llegit entre línies resulta ser assumit com quelcom inabastable.

No deixa de ser certament frustrant i decebedor que quan penses que alguna cosa estava canviant de base, que la societat catalana avançava cap a certa destinació ambiciosa, resulta que tot plegat ha estat una pura enganyifa.

Però, i què? Vull dir, i si resulta que finalment aquesta enganyifa és més beneficiosa que la pretesa nova realitat ofertada? I si resulta que en lloc del metre i mig que volíem avançar, n’avancem només 10 centímetres? Però hem avançat, no? Haurem avançat en un moment en què el més normal hagués sigut recular.

Hi ha un proverbi xinès que diu que quan un mira un prat i compara un bri d’herba amb un roure fort, sent certa compassió per la feblesa del bri que balla descontroladament d’un costat a l’altre amb la simple bufada de la brisa, mentre el roure ni s’immuta. Tanmateix, tal dia, passat un huracà el bri d’herba segueix allà mentre el roure ha caigut definitivament abatut per les fortes ventades.

Nació versus Estat. I si a casa nostra el que importés realment és muscular la nació per tal de ser el bri d’herba que, tot i veure’s permanentment sacsejat per cada nova ventada, roman ben arrelat pels segles dels segles? I si resulta que, ara per ara, un estat propi per Catalunya ens podria fer caure com un tronc massa rígid?

Qui remena les cireres?

2011-11-19T07:44:00.000-08:00

L'independentisme polític català pot estar molt unit o molt desunit, però això no farà que Catalunya sigui algun dia independent. Això només passarà quan a les grans empreses catalanes -La Caixa i el Barça- els surti més a compte (en beneficis) que Catalunya disposi d'estat propi. Fins llavors, ja podem estar barallant-nos o anant de la mà que res no canviarà. Trist, però no per això menys cert.

La bona notícia és que amb aquesta crisi, si resulta que Espanya entra en una decadència crònica, tot aprofitant una possible major unió política d'Europa, existirà una bona oportunitat per a què aquesta "elit econòmica catalana" vegi que la independència els pot reportar més poder i diner com per fer el pas. Aquesta situació s'anirà desenvolupant durant els propers 10 anys. Fixeu-vos bé i estigueu ben alerta dels moviments que fan aquestes empreses, ja que ens indicaran per on van els trets i cap a on es va inclinant la balança.

La opinió que vagi adoptant la Vanguardia en aquest tema també és un indicador molt important, ja que és l'altaveu de la burgesia catalana. De moment fa uns dies, en Rosell (del Barça) ja va dir que cal tendir a cada cop menys lliga espanyola (reduir el nombre d'equips) i més a lliga europea (fins i tot partits de cap de setmana). Si això fos així, seria una magnífica noticia pels que volem un estat català independent.

Tot esperant els poderosos

2011-11-15T15:31:00.000-08:00

On són les rates capitalistes catalanes famolenques de poder i diner?

La Caixa. La Vanguardia. El Barça.

Espanya decadent, Catalunya independent?

We'll wait and see.

Una CiU que pot ser traidora

2011-11-09T14:45:00.000-08:00

Discrepo amb els que creuen que el futur govern espanyol acabarà acceptant el pacte fiscal que demanen Ciu i ERC, ja que això comportaria fer una excepció amb Catalunya (treure-la de la LOFCA) que no seria tolerat a la resta d'Espanya. En tot cas, com que al 2013 hi ha d'haver per llei una nova revisió del finançament de la Generalitat, arribat el dia s'intentarà fer veure des de Madrid que amb la nova almoina Catalunya en surt beneficiada respecte èpoques anteriors. El quid de la questió serà si CIU i ERC ho acceptaràn, ja que aquesta oferta serà una BAIXADA DE PANTALONS TOTAL I VERGONYOSAMENT HUMILIANT.

Cal no oblidar que l'estrategia a llarg termini del PP és ocupar l'espai polític de centredreta de CIU a Catalunya, així que als populars en cap cas els interessarà donar oxigen a la federació, com ho seria si deixessin que CIU sortís victoriosa de la negociació.

Hi ha qui diu que a Espanya li interessa que Catalunya surti de la crisi per a poder esdevenir el motor econòmic que estiri a la resta de l'estat. Bé, això pot ser cert (tot i que Catalunya ja no és per Espanya ni de bon tros el motor que va ser fa poques dècades) però això no té perquè passar per donar més diners a la Generalitat. Jo crec més aviat que el PP optarà per concedir rebaixes fiscals a les empreses (sobretot a les de nova creació) i una reforma més a fons de la llei laboral per dinamitzar la creació de llocs de treball (més precaris? Segurament. Amb sous menors? possiblement. Però més gent contractada al cap i a la fi).

Tammateix, cal tenir molt en compte que la ruina econòmica i financera que és Espanya en l'actualitat serà un llast excessivament pesat per la recuperació catalana. En definitiva, Espanya és ara per ara i en els propers anys un MOLT MAL NEGOCI per a la recuperació econòmica de Catalunya.

Estant així les coses, l'unica solució que tenim a Catalunya és QUE CIU ES PARTEIXI EN DOS; els que volen treballar clarament per la independència i els que volen seguir a Espanya. És necessari com l'aire que respirem que un partit de l'entitat històrica, moral i emocional com és CIU per Catalunya, comenci a fer des d'ara mateix PEDAGOGIA EXPLÍCITA DE LA INDEPENDÈNCIA.

Si no és així, malauradament ens n'anem a la ruina i la confrontació social de forma permanent.

L'Estat és Poder

2011-10-26T15:18:00.000-07:00

Catalunya ha estat acostumada durant força generacions a sentir que econòmicament tot anava tirant i que, de tant en tant calia tocar el crostó dels que remenen les cireres a Madrid per tal que ens fessin una mica més de cas, cosa que finalment, en menor o major grau s’acababa produint. En aquell context primava més la comoditat del “nosaltres anem fent negocis , així que quedeu-vos a Madrid els maldecaps de les lluites pel poder polític i a nosaltres deixeu-nos fer tranquils”. Tanmateix, la societat catalana actual ha canviat i de la mateixa manera que ja no som “estalviadors de mena”, tampoc no som tan humils respecte on es concentra el poder polític. La societat catalana actual sent que econòmicament ha perdut molta pistonada i que la tendència és a estancar-se en el millor dels casos. Addicionalment, els catalans hem passat els darrers 10 anys sentint que dins d’Espanya érem mal tractats, tant per les institucions espanyoles, com econòmicament o en inversions així com per cert posicionament ideològic catalanòfob que s’ha permès massa impunement.

Un Estat Català poderós:

En cas d’assolir la independència, Catalunya pot convertir-se en un estat que faci certa por i respecte a Espanya. Un estat català independent res tindria a veure amb el veí calladet, més aviat modest i considerablement més pobre que Espanya com és Portugal. Espanya sense Catalunya esdevindria un estat de mida gran en població, sí, però amb una economia més aviat modesta especialment basada en el sector turístic i la producció agrícola. El que ha estirat del tren de l’Espanya del “todo va bien” era el totxo, i aquesta bicoca, com tots bé sabem, ja s’ha acabat.

Una Catalunya independent, en canvi, seria un estat de mida en població mitjana baixa–en comparació amb els estats que a dia d’avui composen Europa i equiparable a Suïssa o Àustria- però que així i tot disposa d’un teixit econòmic molt diversificat on cal destacar el pes important que té la industria productiva on gran part de la seva producció es destina a exportacions. Així doncs, sense el llast fiscal d’haver d’arrossegar permanentment certs territoris deficitaris de l’estat espanyol, l’estat català disposaria de més recursos públics que podrien ser destinats, per exemple, a ajudar a la indústria catalana a obrir-se mercat en d’altres territoris de la Unió Europea. L’enclavament estratègic que té Catalunya, situada a la mediterrània però relativament a prop del centre d’Europa faria que es multipliqués el poder d’influència d’un estat català sobre la seva àrea geogràfica més propera. Cal recordar que l’estat català esdevindria el principal pas de connexió entre el centre d’Europa i la resta de la península, amb la dependència que comportaria això pel nou estat espanyol resultant. Un estat català seria considerat en poc temps com un focus de poder econòmic i d’influència regional molt a tenir en compte tant per la resta de la Unió Europea com pels països mediterranis nord-africans.

El lideratge de l’ambició:

El suport a l’estat català només creixerà espectacularment en el moment en que canvïi la percepció de que el que s’ofereix és un “que no ens treguin tant” per passar a l’ambició de convertir-nos en la principal potència regional de la mediterrània. El líder que sàpiga connectar amb aquest sentiment i transmetre’l tant a la societat en general com, molt especialment, al lobby de les grans industries i empreses catalanes; que sàpiga contagiar aquesta ambició per tal que les institucions catalanes acumulin tot el poder, i que d’aquesta manera Catalunya pugui refermar-se com a clara potència econòmica regional, ho tindrà tot fet.

La batalla per capitanejar aquests nous lideratges tan sucosos tot just es comença a perfilar a l’horitzó. Trigarà gaire aquest pastís tan temptador a ser ensumat i disputat?

Independència: Per què?

2011-10-22T14:32:00.000-07:00

Perquè a la vida val la pena lluitar per causes nobles, tot i que d’entrada sembli que serà massa complicat d’aconseguir. Perquè quan un sent la convicció que el millor futur per la societat on viu passa per un canvi dràstic en el sistema establert, té el deure moral de treballar per sumar-hi el màxim de conciutadans possible.

Independència. Hi ha gent que li té por a la paraula. Sona antiga. Antiga? Doncs, sí. Hi ha qui pensa que en una Unió Europea on els estats són tan “interdependents” - existeix un únic mercat i una moneda única, lleis comunes, etc- la independència plena ja no existeix. Només cal mirar Grècia en aquests temps.

Bé doncs, diguem quelcom amb més contingut. Diguem que volem un “estat català europeu” perquè ens ho mereixem. Sí. ELS CATALANS ENS MEREIXEM UN ESTAT CATALÀ. Cal que això ho tinguem ben clar. No lluitem per res que no ens mereixem. La Unió Europea es subdivideix actualment en 27 estats. Nosaltres, els catalans, com a ciutadans de ple dret de la Unió tenim tota la llibertat de decidir organitzar-nos-hi com a un estat. Tot és qüestió de saber què volen els catalans. Tot és qüestió de majories.

Hi ha molta feina per fer. Molts indecisos a qui convèncer. Qui ho farà això? La independència de Catalunya té un “exèrcit” que lluita. Un exèrcit de molts i molts ciutadans no vinculats a la política formal que van fent camí amb les úniques armes de la paraula i els arguments. Un exèrcit que avança ferm i inexorable.

I si de sobte un dia ens llevem i resulta que els catalans que volem constituir-nos com un estat som una majoria de més de DOS TERÇOS del total, aleshores s’haurà esvaït la frontera entre el desig i l’acció.

“Independència: Per què?” Prepara’t bé la resposta. Tu també pots ser exèrcit.

#SomExèrcit

Nous estats per una nova Europa

2011-10-08T02:34:00.000-07:00

Europa canviarà. Amics, d'aquí a uns anys la Unió Europea serà quelcom totalment diferent del que coneixem ara. Si els daltabaixos econòmics acaben per resoldre’s amb una unió política i fiscal de debò, la qual cosa desitgem molts europeus, les fronteres estatals no podran mantenir-se tal i com estan configurades ara i la deriva pot portar a una Federació Europea a l'estil de la americana (EUA). M'explico. Actualment, a banda de l'independentisme català, existeixen moltes altres tensions territorials a la UE especialment motivades per un injust tracte fiscal. No només Catalunya se sent espoliada fiscalment per l'estat on pertany. La Padania (regió rica nord-italiana) i la seva Lliga Nord lluiten des de fa anys per aturar la sagnia permanent de recursos que marxen cap a zones del sud corrumpudes per la mafia i el malbaratament de diners. En aquest mateix sentit, Flandes, la regió més rica de Bèlgica va votar massivament a les passades eleccions un partit que proposava encetar la independència d’aquesta regió. Per altra banda, l’oficalment anomentat “estat lliure de Baviera” a Alemanya, podria estar també interessada a esdevenir un estat europeu en cas de replantejar-se de base les noves fronteres administratives europees, com amb tota seguretat faria Escocia. Amics, Catalunya no està sola en aquesta lluita. Ara és el moment del canvi. Una nova europa ens espera, i nosaltres hem d’aprofitar aquesta oportunitat històrica de desfer-nos de l'etapa espanyola i poder mirar-nos, per fi, de tu a tu amb la resta de nacions europees. Llevem-nos d’hora, ben d’hora. I fem la feina ben feta. Catalunya és imparable!

L'adolescència catalana

2011-10-01T14:19:00.000-07:00

Diuen de l’adolescència que és una època dura, de canvis, en que no saps si encara ets un nen o potser ja t’has de comportar com un adult. Palpitacions i esveraments histèrics, moments de depressió o enfonsament total i sobtada eufòria per qualsevol bajanada. Aquests, podríem dir, són alguns símptomes d’aquest procés de transició que pateix el cos humà en un període apassionant de la vida. Apassionant com és també el moment polític actual que viu Catalunya. Històric. Som tan a prop del que veiem, que no ens n’adonem de la transcendència dels fets que estem visquent. Caldrà doncs, certa perspectiva històrica per apreciar com cal la transcendència d’uns temps que ho canviaran tot de forma irreversible. Tots ho notem, i el més curiós és que immersos com estem en plena tempesta d’alts i baixos identitaris, tots tenim en ment quin serà l’estadi següent cap on es dirigeix aquest nostre país. Fins i tot aquells que no ho desitgen i voldrien romandre en una infantesa perpètua.

Pujol fa el pas

2011-01-30T01:35:00.000-08:00

En la línia del que diu l'eminent sociòleg Salvador Cardús al seu article Despertar del somni autonomista, jo opino que el que ha dit Jordi Pujol la darrera setmana és molt important. En quant a la relació Catalunya-Espanya hi ha qui diu que l’expresident ha abandonat una posició central i moderada per entrar a formar part d’una minoria arrauxada. Molts creiem que les seves reflexions han fet precisament el contrari; portar l’independentisme des de la marginalitat del ser considerat una via radical cap a l’esdevenir una opció racional i conseqüent davant del nou escenari en què vivim. Rere el pas valent que ha fet Pujol, reconeixent el fracàs del seu projecte d’encabir la nació catalana dins d’Espanya, són molts els qui seguiran la seva estela i així és com probablement en els propers anys veurem un independentisme sociològic cada vegada més consolidat en la centralitat de la societat catalana. Se’n sap d’algun dirigent espanyol amb intenció de seduir de nou als catalans?

El 70%

2011-01-22T10:38:00.000-08:00

El referèndum que ha de marcar la fi del període de pretransició que actualment estem visquent i farà iniciar la transició catalana a la independència ha de comptar amb aproximadament un 70% del suport de la societat catalana. Un suport menor dels catalans no li donaria la legitimitat al parlament i la Generalitat per iniciar les negociacions amb Madrid i de la mateixa manera, tampoc s’assoliria l’aval internacional -sobretot l’europeu- imprescindible per a dur a terme procés. Això és un fet, i com a tal cal tenir-lo present en tot moment.

A inicis de 2011, Catalunya compta amb entre un 35 i un 40% d’independentistes convençuts, és a dir, ciutadans que conceben la independència com un projecte necessari a assolir en un futur a mitjà termini per a Catalunya. De la resta, n’hi hauria entre un 10 i un 15% que depèn dels termes en què es plantegés la consulta podrien arribar a votar a favor de l’estat propi. Així doncs, en aquests moments, i en el millor dels casos, es podria tenir aproximadament un 50% de la societat avalant la independència de Catalunya en un eventual referèndum (si aquest pogués ser convocat pel parlament). Tanmateix cal assumir que aquesta xifra, tot i que és un valor a considerar, és insuficient i sense transcendència política ferma per a iniciar un procés de secessió. En resum, un referèndum amb aquest resultat causaria més divisió social que la que hi pogués haver abans de la votació. A més a més, en aquests moments de crisi econòmica, molts independentistes considerem que engegar el procés d’independència suposaria un fracàs anunciat ja que és com voler córrer la marató amb un cos engripat. Primer cal refer-se de la malaltia per afrontar posteriorment amb més vigor els reptes futurs.

Així doncs, en els propers anys dos assumptes es tornen vitals en el procés per assolir la independència de Catalunya: revifar l’economia catalana i el seu teixit empresarial tant com sigui possible i mantenir i consolidar aquest 40% d’independentistes sense pretensions de fer créixer ràpidament aquest percentatge, ja que aquest valor ha d’actuar en el futur com a massa crítica que un cop consolidada evitarà un retrocés en el suport a l’estat propi.

Superada aquesta fase i un cop Catalunya torni a sentir-se més forta, cal que des de la Generalitat s’evidenciï a la societat la incompatibilitat de les ambicions catalanes dins del marc espanyol i que per tant es facin cada cop més hostils les relacions Generalitat - govern central, conflicte que caldrà internacionalitzar amb els altaveus adients. En aquest període els independentistes convençuts haurien de créixer del 40 al 55%, gràcies també a l’efecte contagi de la massa crítica de què parlava abans –efecte boca-orella. De la mateixa manera, existeix una part considerable del poble de Catalunya amb un fort vincle emocional amb diversos racons d’Espanya i als quals costarà molt prendre la decisió, però que en un clima en el qual s’ha de prendre part és possible que acabin inclinant-se pel suport a la creació de l’estat propi aproximadament un 15%. D'aquesta manera s'hauria arribat al 70% de catalans avalant la independència.

Tot això són valors aproximats i elucubracions sobre el futur, que com tothom sap no està escrit enlloc. Però qui sap, potser escrivint-ho fem que sigui un mica més possible.

Espanya vol respostes

2010-12-24T01:33:00.001-08:00

Com porto dient de fa temps, Espanya fa uns anys que mostra desacomplexadament les seves cartes sobre quina mena de païs vol ser. Fa ja alguns anys, potser des dels últims temps d'Aznar que Espanya posa les cartes sobre la taula sobre quina mena de païs vol ser, i això és; uninacional, monolíngüe, d'infraestructures radials, amb poder de tendència centralitzadora i sense unes nacionalitats o regions històriques amb més pes que d'altres, és a dir, 17 regions folclòriques amb les seves peculiaritats però sempre subordinades a l'única pàtria espanyola. I val a dir que Espanya té tot el dret a decidir com vol ser, a definir el seu model. Però Catalunya encara no ha dit clarament si aquest també és el seu. Personalment, sobra dir que aquest model no és en absolut el meu.

Bé doncs, resulta que en aquests moments cada cop més espanyols es mostren cansats de la indeterminació catalana, és a dir que comencen a estar farts de l'etern "problema català" i comencen a pensar que aquesta "indefinició" constant de Catalunya entre si vol o no vol ser un membre més del club espanyol amb convicció o vol anar per lliure és més perjudicial que una eventual independència d'aquesta.

La prova la teniu aquí, un article d'opinió de José Maria Carrascal (aquell de les corvates d'A3) on es queixa de que Catalunya, amb un o altre govern tingui discursos diferents aquí i allà i que les accions sovint no es corresponen amb les paraules. En concret parla de si CiU emprendrà ara un camí cap a la independència a terminis o simplement farà discursos per la seva parròquia més sobiranista mentre du a terme una política autonomista sense més i portant-se bé amb Madrid.

"Y es que, antes de nada, los catalanes tienen que aclararnos y aclararse sobre lo que quieren. Porque el resto de los españoles se lo hemos dicho a través de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre su nuevo estatuto: queremos una Cataluña con una amplia autonomía, que incluso si quiere llamarse nación puede hacerlo. Pero que no pretenda tratar de tú a tú al Estado, porque ése no sería un Estado de las Autonomías, sino de las Soberanías."

Sobren comentaris. Més clar l'aigua. I perquè no entenen llavors des de "la resta d'Espanya" que la millor forma de saber si el poble de Catalunya (que no el Parlament, sinó la democràcia directa) vol o no vol ser una autonomia espanyola amb les regles del joc que ens marquen o vol emprendre un camí per separat és precisament PREGUNTAR-HO EN UN REFERÈNDUM ???

European State of Catalonia (ESC)

2010-10-18T00:41:00.000-07:00

Si algun dia Catalunya vol esdevenir un estat diferenciat d'Espanya, només ho podrà fer sempre i quan es fixi com a marc de referència indiscutible el ser un estat europeu. Catalunya no és un pais petit. Bé, sí que ho és, però val a dir que n'hi ha de més petits: dins de la Unió Europea dels 27 (l'actual) Catalunya, amb 7,5 milions d'habitants, se situaria en població a un nivell equiparable a Bulgaria i per sota tindria paisos gens despreciables com Irlanda, Dinamarca, Finlandia o Eslovaquia entre d'altres.

Tanmateix, tant des d'un punt de vista comercial, com monetari, com de recursos energètics i de materies primeres, fins i tot de fronteres i exèrcit, a Catalunya li convé pertànyer a una unitat més gran que la dels seus propis limits territorials. Històricament per a Catalunya, el fet de pertànyer a Espanya li ha representat nombroses avantatges comercials però actualment, en ple canvi d'era on el mercat es mundialitza, l'única sortida per no retrocedir en el nostre desenvolupament econòmic és l'exportació, no ja a la resta d'Europa sinó a tot el món. En resum; Espanya se'ns ha quedat petita.

Catalunya té i ha tingut històricament una gran tradició europeista molt arrelada, possiblement per la situació geogràfica més propera a França i amb lligams culturals amb la resta de nacions de la riba mediterrània. Aquesta tradició europeista ha estat sempre un contrapunt a la tendència espanyola de mirar més a l'amèrica llatina que a la vella europa. Tanmateix, l'estat espanyol es troba en l'actualitat dins d'una unió d'estats europeus que lluny d'antigues rivalitats altament beligerants en segles anteriors, ara es troben inmersos en un procés de cessió de sobirania i competències a un ens superior anomenat Unió Europea i que a l'any 2010 compta ja amb 27 estats.

És per aquests motius que d'optar Catalunya en un futur a constituir-se en estat sobirà diferenciat de l'estat espanyol, és a dir, que si en el futur Catalunya inicia un procés cap a la independència, aquest procés ha de partir de la base que el nou estat català estaria indefectiblement unit al concepte d'"estat europeu". Així doncs, la condició indispensable per a la creació del nou estat català seria precisament la de ser un estat de la Unió Europea. Això resultaria un fet extraodinariament nou i revolucionari vers la transformació d'Europa cap a una federació real, equiparable als Estats Units d'Amèrica. La gran diferència del procés d'independència de Catalunya seria que no ens autoproclamariem un estat sobirà 100% per després, voluntariament, cedir certes competències a la unió, sinó que es tractaria més aviat d'un contundent canvi de marc de referència: d'Espanya a una representació directa a la Unió Europea. És a dir, que sense la Unió Europea no es podria entendre l'estat català.

Aquesta fórmula d'independència aportaria molta més credibilitat i acceptació internacional al procés de secessió, reforçant d'aquesta manera l'exit de la inicativa.

Així doncs, possiblement el més coherent seria reflectir en el nom oficial del nou estat aquesta voluntat de consituïr-se com el "primer estat purament europeu". I aquí ve la meva proposta. La forma oficial d'anomenar la nova Catalunya independent seria: Estat Europeu de Catalunya, afegint a la denominació oficial en català la seva versió en anglès "European State of Catalonia", llengua que hauria d'esdevenir cooficial per a la relació amb la Unió.

Però del tema de les llengües en el nou estat català ja en parlaré en un altre post.

Europa dels estats-nació: I nosaltres què som?? :-o

2010-10-17T02:50:00.000-07:00

I jo em pregunto, Catalunya és una nació?? Dificil resposta, però seria convenient anar-hi treient l'entrellat, perquè d'això en deriva el nostre futur polític (i econòmic).

Hi haurà gent que et dirà que sí, que la majoria de gent així ho pensa. Hi ha gent que et dirà que no, que la resposta està en els "papers oficials", és a dir la Constitució espanyola i allà hi diu que l'estat espanyol és uninacional (i indissolublement unit, per cert...). L'ambigüitat està en que també s'hi diu que Catalunya és una "nacionalitat". I què coi és això? El cert és que la paraula nacionalitat (que no té cap sentit) va ser la fórmula per contentar a tothom (els que volien una Espanya uninacional i els que la volien plurinacional), fent veure que s'havia arribat a un terme mig. Però la realitat és que per molt que ens volguem autoenganyar, nacionalitat no vol dir nació.

Qui té raó, doncs, la constitució o el mateix poble? Què és més important, el que sent la gent o el que diuen els papers?

Si tenim en compte les enquestes publicades al llarg dels anys, aproximadament el 60% dels catalans consideràven que Catalunya és una nació l'any 2006 (http://www.20minutos.es/noticia/60982/0/estatut/cataluna/nacion/). I ara, al 2010 què en pensa la gent? Una enquesta és la millor manera de saber què pensa la gent? Caldria fer una consulta oficial per saber com s'ha de definir Catalunya a si mateixa? Ho dic perquè a l'estatut del 2003 aprovat al parlament pel 90% de la cambra hi deia en l'Article 1: "Catalunya és una nació". Així doncs, així és com es veu Catalunya a si mateixa? N'estem segurs?

Es podria pensar que aquest debat és secundari, però considero que en realitat és tot el contrari. D'aquest "detall" en deriva tota la resta. Si no som una nació, perquè els polítics catalans ho van dient arreu? Es ridicul que Montilla, Mas, Puigcercós vagin per Madrid dient que si Catalunya se sent tal o qual respecte Espanya, si oficialment només som una tipologia regional del tot i per tant qualsevol decisió sobre com ens estructurem dins aquest món depèn del beneplàcit de la resta (i gran majoritària part) dels espanyols.

Això ho dic perquè en l'inici de la UE, des de Catalunya s'apostava per la fórmula de "l'Europa de les regions", on de ser factible Catalunya hauria tingut la seva veu directa sense passar pel filtre (castrador) de Madrid. Però d'un temps ençà s'ha demostrat que aquesta UE és la dels estat-nació. I aquí rau la meva reflexió;

Si Catalunya és una nació, el més lògic és que s'estructurés dins d'Europa com un estat.

Hi ha qui diu que ara que Europa s'està unint, que els estats van cedint competències a un ens superior no té sentit desitjar una Catalunya separada de la resta d'Espanya. Bé, doncs considero que precisament perquè un estat català seguiria "unit" a l'espanyol en moneda, lliure circulació de gent i mercaderies, comerç, etc... perquè no tenir-hi representació directa com a nació que som?

Siguem realistes, el maltès és llengua oficial de la UE amb només 400.000 habitants perquè és un estat. A Catalunya som 7,5 milions de persones. Seriem l'estat número 16 de 28 en població, és a dir que encara hi hauria 12 estats més petits que nosaltres com per exemple nacions de les que ningú en dubta: Dinamarca, Irlanda, Finlandia, Eslovaquia i Bulgaria. Tot i això, ara mateix Catalunya ni tan sols té el permís per disposar de la totalitat dels diners que produeix per després decidir quant aporta al pot comú de la solidaritat entre comunitats autònomes, en funció de les necessitats pròpies de cada moment. Som el principal motor econòmic i industrial d'Espanya (cada cop més afeblit per la manca de "manteniment" que n'han fet els governs espanyols durant anys, per inaptitud o mala intenció, penseu el que volgueu) i tanmateix no tenim cap mena de paella pel mànec, al contrari, sempre hem de pidolar.

Quan ens treurem la bena dels ulls?

Manifestació 10J: conseqüències imprevistes

2010-07-08T15:31:00.001-07:00

No ens enganyem. Aquesta manifestació no tindrà, ni fora ni dins de Catalunya, cap de les consequències polítiques de les que, en principi i de manera oficial s'hi van a reivindicar. Ni en un futur es respectarà la voluntat del poble català des de les institucions espanyoles (si es considera que aquesta va en contra de la constitució), ni d’altra banda, al congrés de diputats de Madrid els partits catalans mantindràn la unitat per fer valdre els interessos transversals de Catalunya.

És d’esperar que els partits que han confirmat l'assistència a la manifestació, un cop conclosa, tornaran a mostrar les seves discrepancies en pro de marcar perfil pensant en les properes eleccions al Parlament. Fora de Catalunya, es parlarà de “la fracció nacionalista de sempre” intentant mostrar un múscul que si és fort (manifestació massiva) se’n dirà que la societat subvencionada busca la seva supervivencia, i que si és feble (poca participació) estem davant de d’una Catalunya no real. Perquè desenganyem-nos també, un no pot entendre això de “una dignitat malmesa” si ni tan sols li respectes a un poble la seva autopercepció com a ens nacional. Osigui que aquests directament pensen que tot això és pur teatre del bo (com el de Dani Alves a l’area contraria, desitjant que l’arbitre piti penalti) per tal d’estar en millor disposició a l’hora de lluitar per a interessos futurs.

En realitat, allò que finalment serà més noticiable a la premsa espanyola serà precisament l’assistència, per a molts equivocada, del president de la Generalitat Montilla. Resulta transversalment sorprenent, tant des de dins com fora del PSC/PSOE, tant des dels partidaris com els detractors d’allò que es reivindica a la manifestació, l’assistència de José Montilla, la persona. I fixeu-vos que no dic del president de la Generalitat, sinó de Montilla. El president de la Generalitat, en última instància el que ha de fer és acatar o no la sentència, assumpte sobre el qual ja se n’ha pronunciat. Addicionalment, si Montilla i el govern que ell capitanteja estan en desacord amb la sentència, poden expressar per la via del discurs institucional la opinió al respecte, cosa que aixi va succeir. Ara bé, prendre part d’una manifestació civil és anar diversos passos més enllà. I el President de la Generalitat s’ha de pensar unes quantes vegades si és adient o no participar-hi, i en aquesta reflexió s’han de tenir molt en compte aspectes com, a)què reivindicarà exactament la manifestació (calia que s’hagués fixat bé en el lema...) i b)si la reivindicació la comparteix una àmplia majoria de la societat a qui ell representa. I en la meva opinió, aquì és on ha comès el gran error José Montilla, la persona, ja que en un principi Montilla hagués desitjat una reivindicació molt més centrada en el conflicte de legitimitats, entengui’s com la contraposició de la validació catalana en referèndum de l’estatut en front de la retallada del Tribunal Constitucional.

Però es clar, sembla ser que ni Montilla ni els seus assessors no han tingut en compte l’enorme i evident (potser per a ells: “invisible”) tensió social a la societat catalana, on factors com una greu i terriblement gestionada crisi econòmica i una onada pro-independència que va creixent de forma exponencial els darrers temps a Catalunya són els ingredients perfectes per a la bomba insurrectora que esclatarà a la manifestació del dia 10 de juliol. I això, molt probablement, és un escac i mat a Montilla (i fixeuvos que no dic el president de la Generalitat, perquè si fos en Mas el president de torn, es percebria com a coherent la seva actitud) ja que aquest es veurà inmers (i mai millor dit, perquè literalment estarà envoltat) en una reivindicació purament independentista, ja que allò que s’estarà reivindicant és una tipus de deferència, des de les institucions españoles envers Catalunya, que xoca frontalment amb l’actual constitució española i amb qualsevol que pogués ser reformada en un futur, donat el posicionament ideològic de la societat espanyola actual.

Així doncs, la dura realitat amb què s’haurà d’enfrontar Montilla el dia 10 serà que:

1: una gran part dels seus companys de partit ni assistiran ni donaràn suport explicit a la manifestacio (si la critiquessin ja seria una veritable crisi de partit)

2: que la inmensa majoria de manifestants seran la veu que exclamarà: a)un canvi en l’encaix de Catalunya a Espanya i al món en definitiva (em temo que la proposta majoritaria serà la que té l’estelada com a simbol... ) i b) un canvi en el govern de Catalunya (alguna alternativa al tripartit?)

3: que la gran majoria dels seus votants no només no assistiran a l’acte, sinó que un important sector no comprendrà (ni acceptarà) com el representant d’un partit no nacionalista de sobte sembla ser el més devot dels conversos

Es per tot això, que complementant el que deia en l’inici del post respecte que la manifestació no tindrà cap de les consequències politiques desitjades, afegeixo que sí que en tindrà d’altres. Una, la més important de totes, com a mínim per als que donem suport (moral o assistencial) a la manifestació del dia 10 J, és que sentirem en propia carn el que significa allò de que moltes vegades en parlem com una cosa incontestable però certament abstracte: sentirem que formem part d’una voluntat colectiva i d’un sentiment compartit, és a dir, d’una nació (en realitat l’enveja d’aquest sentiment és la causa de la majoria d’atacs).

L’altra consequència que s’esdevindrà, irònicament amb Montilla com a espectador privilegiat, serà el punt de partida d’un contundent canvi de rumb que, en pocs mesos ja, tindrà lloc al govern de Catalunya.

CAP A LA MAJORIA PER LA INDEPENDÈNCIA ???

2010-07-02T12:54:00.000-07:00

Hi ha gent que pensa que darrerament alguna cosa està canviant a Catalunya. Existeix la intuïció, cada cop més extesa, que en els darrers anys es podrien estar escrivint les pàgines d’un canvi d’etapa a la història de Catalunya en direcció cap a un estat sobirà. Però qui ens pot assegurar que tot aquest furor pro independència que es respira a Catalunya en els darrers temps no resultarà ser, al final, res més que un simple foc d'encenalls i que en uns quants mesos tot quedarà oblidat i diluït en la nostra característica mala memòria històrica? Qui ens pot dir si el moment actual que estem vivint els catalans no és res més que un dels pics màxims dins de les oscilacions periòdiques del grau d’acceptació social que té la independència i que recullen les enquestes des de fa anys a Catalunya? Qui ens pot confirmar que d’aquí a un any els catalans no haurem trobat un altre tema que ens mantingui el pensament ocupat i la nostra societat es tornarà a sentir còmoda de forma majoritària dins d’aquesta realitat anomenada Espanya? En resum, què ens pot indicar si és veritat que, ara sí, alguna cosa està canviant a Catalunya?

Si observem el nostre entorn, certament existeixen determinats indicis que ens porten a pensar que efectivament, en els darrers temps s’ha produït un canvi de tendència en la política catalana i sobretot, en el opinió pública en relació a la consideració de la independència de Catalunya com una opció viable de futur.

Cada certs mesos, sentim a les noticies que s’ha tornat a organitzar una consulta sobre la independència a tal o qual població catalana. Cada cert temps, sentim que tal personatge públic o tal polític (de partits polítics no explícitament independentistes) es declara pro-independència. Si un va a la llibreria s’adona que, tot i que el qüestió de la identitat catalana té una forta presència històrica com a temàtica en l’assaig polític, als darrers anys s’han editat un nombre elevat i amb tendència creixent de llibres que parlen de la independència de Catalunya com a projecte realista i factible en un futur a mitjà termini, així com del procés a desenvolupar per la seva consecució. De forma progressiva van apareixent certs intel·lectuals catalans de variades disciplines i reconegut prestigi avalant la viabilitat econòmica i política d’un estat català independent, així com han anat sorgint associacions que treballen per a la assessoria empresarial i jurídica per tal d’assolir l’estat propi.

En el terreny polític, el principal partit català, CiU, aposta ara de manera clara per posicions marcadament més sobiranistes que en etapes anteriors, acceptant com a projecte viable una eventual independència de Catalunya sempre que aquesta fos la voluntat d’una majoria social. Per a les properes eleccions al Parlament s’han creat nous partits politics, que l’únic projecte que presenten és l’assoliment de la independència de Catalunya (això deu voler dir que creuen que aquest únic tema els pot donar prou vots com per obviar la resta del programa polític). Es detecta i es reconeix de forma institucional ( com per exemple, el mateix president Montilla) una creixent desafecció i desconfiança envers l’administració central de l’estat, a causa d’una mala gestió i insuficient inversió en infraestructures cap a Catalunya. Amb els darrers esdeveniments, com l’anulació parcial de l’estatut després d’haver estat validat en referèndum pel poble català, certs intel·lectuals i professionals de reconegut prestigi que es reconeixien a si mateixos com a federalistes han virat cap a posicions pro-independència, després de considerar la via federal com a projecte frustrat i sense possibilitat de ser viable. Sembla doncs, que o bé augmenten els independentistes, o bé aquests han sortit a la llum pública donat que parlar de la independència, indubtablement, ha deixat ja de ser un tema tabú.

A banda de la percepció, més o menys distorsionada, de que augmenta el nombre d’adeptes al projecte d’independència, creix sense cap mena de dubte de forma més que notable l’interès pel simple debat. Certament, un no pot dir que la societat catalana s’està convertint de forma massiva a l’independentisme sense faltar a la veritat. Però el que és innegable és que existeix un interès social creixent per la discussió de si és o no convenient prosseguir amb l’actual articulació de Catalunya dins d’Europa a través de l’estat Espanyol.

Qui mes qui menys s’adona que en els darrers temps sembla que el debat “independència sí, independència no” s’ha posat de moda. És a dir, que el tema del dret a l’autodeterminació ha agafat una considerable força social. Si observem la premsa catalana dels darrers mesos, totes aquelles noticies relacionades amb la independència o el dret a l’autodeterminació han anat augmentant sensiblement. Els debats televisius que tracten de la relació Catalunya/Espanya s’han fet també molt més habituals del que eren fins ara. Un exemple és el programa Catalunya Opina de Canal Català, que n’ha fet el tema estrella amb un elevat i creixent èxit d’audiència. S’han emès també a la televisió pública catalana, alguns documentals on es discuteix la viabilitat de la independència de Catalunya i per cert, amb grans èxits d’audiència. El procés de trencament que suposa la independència desperta pors i recels a la societat catalana alhora que existeixen dubtes de si és viable políticament i econòmica una Catalunya no depenent d’Espanya. Tanmateix, la curiositat i el desig d’informació de la nostra societat sobre tot el que envolta aquesta possibilitat de futur és ampli i amb una innegable tendència creixent.

És esperable i desitjable, doncs, que més d’hora que tard, aquesta demanda es vegi satisfeta amb un debat públic on determinats sectors facin campanya dels pros i d’altres n’especifiquin els contres. Malgrat no poder-se realitzar per llei cap mena de referendum sobre quin ha de ser l’encaix de Catalunya dins d’Espanya i dins d’Europa, existeix un ampli consens a la societat catalana a favor del dret legítim a poder decidir i en conseqüència, tard o d’hora, en ser aquesta una societat democràtica, aquesta exigència haurà de ser atesa per qui de moment encara no ho permet.